Grup Estudis PoliticsGrup Estudis Politics

Menu


PUBLICACIONS - Des del Parlament

El Parlament de Catalunya està vivint una situació anòmala, en termes històrics, incòmoda, en termes partidistes i innecessària, en termes polítics. Les eleccions del passat 27S van permetre que la cambra es tornés a omplir d'una àmplia majoria en pro de la plena sobirania catalana.

Els fulls de ruta, els mapes de navegació i, fins i tot, el viatge a l'illa d'Ítaca havien de servir per trencar amb l'Estat espanyol i confeccionar un vestit (un Estat) a mida pel poble de Catalunya, fervent, en termes democràtics, d'aquesta fita. Les eleccions varen ésser guanyades per la coalició de JxS, encapçalada pel Dr. en Relacions Internacionals i Llicenciat en Ciències Econòmiques, Raül Romeva, qui fou eurodiputat per ICV durant deu anys i qui parla sis llengües: català, castellà, anglès, francès, italià i serbocroat, essent el cap de llista més ben preparat de tots.

Tot i ser cap de llista d'una candidatura unitària (formada per CDC i ERC) i recolzada per entitats afins (ANC i Òmnium Cultural), l'estratègia política d'aquesta coalició – mai vista en democràcia – ha sigut promocionar la número quatre i actual President en funcions de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, Llicenciat en Ciències Econòmiques i empresarials i qui parla només quatre llengües: català, castellà, anglès i francès. Mas, que sempre ha estat lligat als cercles de CiU, ha sigut conseller de Política Territorial i Obres Públiques (1995-1997), conseller d'Economia i Finances (1997-2001) i, conseller en cap des de 2001 fins al 2003, quan passà a formar part de cap de l'oposició. Estratègia política que no va servir pas per aconseguir la majoria absoluta del Parlament, quedant-se a tan sols dos escons d'aquesta. La segona força política pro independentista va ser la candidatura de la CUP, qui va aconseguir deu escons a la cambra catalana. Partit que, juntament amb JxS, aconseguirien dur a terme el full de ruta, o en altres paraules, arribar al port d'Ítaca. Tot i ser tècnicament possible, no ho és materialment, doncs els i les membres de la CUP no volen donar suport a la investidura del President en funcions Artur Mas.

Mas, que com s'ha dit, sempre ha estat molt lligat a CiU i, per extensió a la família Pujol, pertany a un partit que ha hagut de reformular-se, de canviar-se la careta per desvincular-se (de cara a l'aparador) de la corrupció generada dins del seu «antic» partit, dirigit – des dels seus inicis – per Jordi Pujol, qui fou President de la Generalitat de Catalunya durant vint-i-tres anys seguits. Pujol, que ara mateix es troba immers en un escàndol de corrupció política, sense precedents a casa nostra, acusat d'evadir fiscalment l'herència de son pare, que ascendeix a 1,8 milions d'euros – més els interessos generats, que arriben fins als vuit – haurà de comparèixer davant l'Audiència Nacional per respondre a les preguntes del jutge per aital acusació. Pujol, que representà Catalunya tant de temps, s'aprofità del seu càrrec polític per crear un entramat d'empreses – dirigides pels seus fills – per evadir capital i impostos i enviar-los a comptes d'Andorra i Suïssa, paradisos fiscals per excel·lència. A hores d'ara, tots estan imputats per diversos casos de corrupció. El cas del 3% destapat pel Molt Honorable President de la Generalitat Pasqual Maragall en sessió al Parlament, el cas de les ITV i, fins i tot, el cas Palau, han esquitxat tant greument al partit de Convergència i Unió que s'han hagut d'embargar fins a quinze seus del partit per fer front al dipòsit que els Tribunals de Barcelona han demanat en consideració de fiança fins que s'aclareixin els diversos casos pendents de jutjar.

Artur Mas, que sempre ha defensat la seva innocència en els afers dels Pujol, ha sigut sempre la mà dret de Pujol, l'home de confiança i, qui també, ha dirigit les conselleries que ara es troben sota sospita al voltant dels Pujol i de CiU. A hores d'ara no és creïble la versió mantinguda pel President en funcions, qui assegura no tenir res a veure amb els fets i, a més, que mai ha sabut res de res sobre els mateixos. És curiós que després de dirigir una conselleria que ara s'investiga hom no sàpiga res sobre l'especulació que s'hi feia. És curiós que després de romandre tants anys lligat a unes sigles – les de CiU –, hom no sàpiga res sobre els diners que entraven al partit provinents del Palau de la Música.

La Candidatura d'Unitat Popular (CUP), es nega a donar suport a una persona que ha estat tan lligada – i que fins i tot identifiquen – amb la corrupció política que ha patit Catalunya. Aquesta negació ve donada per la identificació – i les sospites – amb aquella praxi que tan ferventment rebutgen des de la CUP. Anar amb les mans netes – i l'ànima, si convé – és presentar-se a unes eleccions sense cap espurna de sospita o d'identificació directa amb quelcom semblant a l'ombra de CiU o dels Pujol. Aquesta – i no altra – és la raó per la qual la CUP no investeix a en Mas. Aquesta i no altra és la raó dels compromisos que aquest partit exigeix a JxS per acostar posicions de cara a la votació final d'investidura. Uns compromisos, sigui dit de passada, que passen per trobar a un altre candidat – diferent d'Artur Mas i proper a JxS – per investir-lo President de la Generalitat de Catalunya. La CUP no té cap inconvenient – seria un greuge democràtic impropi d'aquest partit – de recolzar la investidura del cap de llista d'una candidatura que inclou en el seu programa el full de ruta cap a la independència de Catalunya. No existeix cap inconvenient d'investir a en Romeva o a en Junqueres; simplement, no a en Mas.

Des de l'estudi polític – aliè als partits – hom pot observar l'estratègia que el Govern de Catalunya ha dut a terme durant aquests darrers anys per narrar els fets, per explicar el relat, per fer pedagogia. Aquests darrers anys han estat marcats per una crisi econòmica sense precedents que s'ha viscut en bona part dels països occidentals; crisi que té el seu origen en les hipoteques subprime provinents d'EUA, la falta de liquiditat dels diferents governs dels estats, la crisi de Lehman Brothers i la fallida de Wall Street. Donada la mundialització de l'economia especulativa provocà l'esquitx del greuge en d'altres països fora del continent americà. Europa va topar-se de nassos amb ella i qui més ha sofert els seus mals han sigut els països del sud del continent, atès els seus respectius indicadors macroeconòmics – baixos i poc solvents en comparació amb els dels països nord-europeus –. Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (els anomenats PIGS) han sigut els països que més greument han patit aquesta sotragada – molt accentuada a Grècia, on encara estem a l'espera de respostes europees per solucionar el problema hel·lè –. Espanya i, per extensió, Catalunya, van trobar-se amb la crisi econòmica més gran mai viscuda – ni coneguda – fins ara. Ambdós governs – amb l'auspici de la Troika – van imitar allò que el president nord-americà Roosevelt, recolzat en les teories de Keynes,  va rebutjar frontalment. Els ajustos econòmics, que passaven per l'eliminació de la intervenció de l'Estat en l'economia del país, eliminant subsidis, retirant ajuts i deixant-ho tot a mans de les empreses privades, van provocar una situació d'atur i misèria a EUA que posteriorment va ser coneguda com la Gran Depressió. El pla de Roosevelt – o New Deal – va consistir, justament, en implicar l'Estat en l'economia, planificant i executant grans obres públiques – que de retruc van fer disminuir els nivells d'atur –, concedint subsidis i ajuts per aquelles persones que així ho necessitessin. Amb aquestes i d'altres mesures de caràcter econòmiques i socials, van facilitar que EUA sortís de l'estat de Depressió econòmica en que es trobava i encoratgés un futur més pròsper per a les generacions posteriors. Espanya i, per extensió, Catalunya, han practicat uns ajustos econòmics, desmesurats, antisocials... que han merescut el rebuig de la societat espanyola i catalana. A casa nostra aquests ajustos econòmics (retirada del PIRMI a un gran col·lectiu que fins ara l'estava rebent, tancament de llits i quiròfans als hospitals, més alumnat per aula...) que s'han vist com a retallades de drets socials bàsics, s'han practicat sota el paraigua del President en funcions Artur Mas. Molts economistes de reconegut prestigi, entre ells, Vicenç Navarro, pensen que aquestes retallades s'haurien pogut evitar o, si més no, haurien pogut ser menys greus en el seu impacte social, d'haver-se dur a terme un altre tipus de política, més centrada en el sector públic i no tant en el privat.

Per molt que s'intenti evitar, per molts esforços que s'intentin fer per maquillar certes accions, Artur Mas no pot escapar a la imatge del president de les retallades. Una imatge que recorda perfectament la CUP – qui sempre s'ha mostrat en contra d'aitals accions – i que no obliden pas a l'hora de rumiar-se el suport a la investidura de Mas com a nou President de la Generalitat de Catalunya. Però no solament romà en la memòria aquest escull per a no atorgar-li el suport de dos diputats/des de la CUP. En el rerefons de tot plegat existeix el pensament de si Artur Mas vol – realment – la independència de Catalunya. La Candidatura d'Unitat Popular podria acceptar – o millor dit – oblidar al president de les retallades, ara bé, vol estar ben segura que aquell qui un dia es va dir Arturo, aquell qui se'n va anar a negociar a Madrid el concert català – i va sortir escaldat –, l'Estatutla consulta sobiranista, aquell que va prometre a les forces sobiranistes una consulta i, posteriorment, es referma en fer una consulta alternativa, aquell qui accepta – sense embuts – els mandats provinents del Govern central, entre d'altres, sigui realment independentista.

Són seriosos dubtes que, en l'estudi polític, posen en qüestió la veritable voluntat sobiranista del President en funcions Artur Mas. Jordi Pujol mai va voler la independència per Catalunya i, un bon dia, ens va sorprendre amb un escrit en que la demanava. Artur Mas, que com es sosté en aquest escrit, ha sigut la mà dreta de Pujol, per analogia amb el pensament nacionalista d'en Pujol, tampoc no hauria de voler aquesta independència – paraula que evita pronunciar, esmenta més sobirania – doncs s'hauria de mostrar més proper a les tesis nacionalistes del seu partit i, per extensió, a les del seu antecessor. Certament, el nacionalisme, o si es vol, l'actitud nacionalista d'Artur Mas s'ha fet palès en el seu comportament polític durant aquesta crisi econòmica. Socialment, tot i els greuges que la ciutadania de Catalunya ha patit, no hi ha hagut manifestacions multitudinàries – més enllà de les partidistes –, com hauria d'haver ocorregut en un país amb forta cultura política, per recriminar o rebutjar aquests ajustos econòmics que des del Govern de la Generalitat s'han realitzat durant els darrers anys. Ans al contrari. La casualitat històrica ha volgut que crisi política i crisi econòmica anessin de bracet. El malestar contra la identitat política que la sentència del Tribunal Constitucional contra la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya va provocar en la societat catalana, va ser bonament aprofitada pel nacionalisme català quan va aixecar la bandera de la independència, proclamant que era aquest i no un altre, el veritable problema que patia Catalunya. Sense treure-li protagonisme al fet català, el problema que patia aleshores Catalunya – i, des de feia tres anys – era una crisi econòmica que quasi asfixia els comptes de la pròpia Generalitat. Les assessories del President Mas – i segurament, ell també – van saber copsar l'entrelligat de tot plegat. Si hom aconsegueix que el poble de Catalunya miri cap a la bandera, aquest, no podrà obrir els ulls davant la realitat econòmica que pateix. Realment, la política nacionalista d'estratega ha funcionat fins al dia d'avui, quan ens hem emmirallat en l'oasi en pensar que sortir d'Espanya era (és) sortir de la crisi econòmica. Per activa i per passiva se'ns ha dit aquest pecat. Per l'efecte de la mundialització si Espanya roman en crisi, els països que romanen al seu voltant també ho estaran. És precisament aquest efecte el que ha fet que, des d'EUA, Europa entrés en aquesta crisi econòmica actual. Si ara mateix Catalunya fos independent, estaria sota el paraigües de la crisi econòmica i, l'oblidaria quan els països del seu voltant l'oblidessin. Per ella sola no podria pas sortir-ne-se'n tot mantenint als països dels seu voltant en aquesta dramàtica situació.

Finalment, cal encetar un darrer punt. Tant a Catalunya com a Espanya mai s'havia vist que la persona que encapçala una llista no sigui la persona que es presti a ocupar el càrrec de més alta jerarquia. Heus aquí quan Catalunya ha de ser l'excepció. Amb aquestes eleccions el cap de llista de la candidatura JxS, Raül Romeva, no és precisament la persona designada per ocupar el càrrec de President de la Generalitat; al seu torn, Artur Mas ha sigut la persona que, anant de número quatre a les llistes, és qui ha d'ostentar el privilegi d'ésser investit President de la Generalitat. Desconeixent quin ha sigut l'exemple imitat per aital proesa, resulta obvi que aquesta elecció amaga una altra realitat, amaga una altra qüestió, amaga un altre rerefons. Si l'objectiu era que en Mas fos president, bé es podria haver-lo posat de cap de llista, doncs no existeixen raons per no fer-ho. Posar a en Mas de quart a la llista vol dir confeccionar una llista amb algunes cares noves, on en Mas ofereix experiència, suport i no pas protagonisme. El greuge polític que ha aconseguit JxS tot prioritzant al quart de la llista és un descrèdit al sistema electoral i, ensems, al sistema de partits. Un greuge que va més enllà de les capacitats de lideratge de cada actor – com bé s'ha sostingut per prioritzar a en Mas –, doncs com s'ha explicat anteriorment, el cap de llista d'aquesta coalició disposa de més mèrits acadèmics que Artur Mas, a més d'haver sigut eurodiputat, cosa que li dóna un coneixement ampli de la societat europea amb la que ens identifiquem. Mas, per la seva banda, només ha treballat al nostre territori, això és, la seva visió dels valors i costums europeus ha passat pel sedàs dels prismàtics catalans. Sense desmerèixer les aptituds del President en funcions, el cap de llista de la candidatura JxS li passaria pel davant.

Essent President del Govern de la Generalitat de Catalunya, més enllà de l'orgull i prestigi personal i moral que un càrrec com aquest pot suposar, comporta un seguit d'immunitats davant la justícia que no cal desmerèixer. L'article 70.1 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC) disposa que «El president o presidenta de la Generalitat i els consellers, durant llurs mandats i pels actes presumptament delictius comesos al territori de Catalunya, no poden ésser detinguts ni retinguts excepte en cas de delicte flagrant.». Així mateix, l'article 70.2 EAC disposa que «Correspon al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decidir sobre la inculpació, el processament i l'enjudiciament del president o presidenta de la Generalitat i dels Consellers. Fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem.». Per poder inculpar al/la President/a del Govern de la Generalitat d'un presumpte delicte cal disposar de proves irrefutables que avalin la seva responsabilitat directa, no essent vàlides les inculpacions o les simples acusacions verbals. S'ha de tenir la certesa que la persona que ostenta el càrrec de President/a és presumpte responsable del delicte pel qual és acusat.

Com a colofó al joc de les immunitats, cal recordar que la direcció (ergo el control del què cal investigar i del què no cal) del Cos de Mossos d'Esquadra depèn, en darrera instància del President de la Generalitat i, no cal deixar de banda que l'Oficina Anti Frau de Catalunya depèn del control directe (és a dir, del què cal investigar i del què no cal) del Govern de la Generalitat. Dit d'una altra manera, el fet de cercar la presidència del Govern respon més aviat a un criteri de salvaguarda jurídica que no pas a cap criteri d'envergadura política.

La independència de Catalunya no depèn d'una única persona, ans al contrari, més aviat d'una multitud d'elles. Si dins el nostre patriotisme interior ens bull el projecte d'Ítaca, cal no ser covards en els nostres actes; si del que es tracta és de lluitar per la nostra pàtria, per Catalunya, caldria que el President Mas fes un pas al costat i deixés passar endavant a una altra persona. En cas que el seu orgull o interès no li permeti, abans de culpabilitzar a la candidatura de la CUP per no haver sortir elegit, caldria d'explicar les raons que hom persegueix per no moure fitxa – o per no moure's del lloc – i dir amb veu alta i clara: ens veiem a les properes eleccions!

Carles Aumedes i Buch.




© Grup d'Estudis Polítics

Avís Legal

Política de Privacitat

Mapa Web

Uneix-te

Contacte