Això de la nació

Diuen que nació és una comunitat d’homes i dones que viuen en un mateix territori, que tenen un origen comú, unes institucions comunes, una mateixa llengua, que valoren el seu propi passat i que s’estima ella mateixa tal com és.

La nació és tanmateix una comunitat de consciència que objectivament vincula els seus membres i és també una comunitat de cultura.

L’historiador Pierre Vilar deia que Catalunya va ser des dels segles XII i XIV un esbós precoç d’Estat nació, que altres reconeixen dotat d’un constitucionalisme medieval i defensor de l’estat de dret.

Catalunya i Aragó es van reunir confederalment el segle XII. No hi va a ver mai una absorció d’una per l’altra i la gran veritat és que cada poble mantingué les seves institucions i lleis, sense immiscir-se una en l’altra.

Monarques barcelonins foren reis d’Aragó, però segons Ferran Soldevila, restaren fidels a la catalanitat. Els reis catalans d’Aragó conservaren per tant la seva catalanitat.

A l’Aragó es parlava l’aragonès que era un dialecte del castellà, i els reis catalans quan es dirigien al poble aragonès els parlaven aragonès. Mai no es va produir una primacia catalana, malgrat els equívocs històrics que analitzava Maurici Serrahima, que encara avui dia mantenen els dirigents autonòmics aragonesos.

Amb la unió de les corones de Castella i Aragó no es va produir cap canvi en l’existència de Catalunya, doncs era una unió merament dinàstica, no de pobles i cada un conservava les seves pròpies institucions i llengua. L’únic canvi fou el desplaçament del centre polític del Mediterrani a l’Atlàntic.

El gran error de les monarquies hispàniques posteriors fou pretendre reduir els regnes que composaven Espanya a l’estil i les lleis de Castella. Els segles XVI i XVII demostraren les conseqüències d’aquest error

L’atac assimilista fou reprès per el rei Felip V, el primer rei de la casa de Borbó, intentant imposar l’estat centralitzat, perseguint acabar amb la nació catalana en ocasió de la guerra de successió 1700-1714.

Però no es va poder amb la vitalitat nacional catalana Tampoc van poder Gil Robles, Negrin ni Franco, com ara tampoc ha pogut l’Estat espanyol que ha passat el seu autoritarisme de mans conservadores a mans socialistes.

La nacionalitat catalana ha sigut i és encara objecte d’una repressió incomprensible en una societat democràtica moderna obligada a respectar els drets de les minories nacionals.

L’anticatalanisme és avui passional, mostra d’una catalanofòbia impensable després de 40 anys de democràcia constitucional. Però els moviments de masses, el boom del llibre català i els mitjans de comunicació en català consoliden la consciència de la identitat catalana resistint a totes les temptatives del poder central.

Partits anticatalans han intentat recentment associar immigrants a la proposta de destrucció de la catalanitat i hegemonia de la cultura castellana a Catalunya, fent els possibles per fracturar la societat catalana per qüestió de la llengua i dels sentiments de la llar perduda amb la immigració.

Els altres catalans que deia Paco Candel, però avui arrelats a Catalunya, participen obertament a la construcció de la Catalunya de tothom. Els que han patit tenir que deixar el seu petit món per fugir de la misèria comprenen perfectament els catalans.

Aquesta responsabilitat compartida segueix exigint el compromís de fer de Catalunya una nació justa, sense discriminacions per a tots els que hi viuen i treballen.

Pau Miserachs
President del Grup d’Estudis Polítics

Font: El Punt Avui