D’aquella Europa imaginada per Robert Schumann que recuperava l’esperit de les llibertats i de viure en democràcia, alliberant-se dels totalitarismes, hem arribat a una situació en què l’autoritarisme torna a tenir el seu lloc aprofitant el mal ús i el deteriorament de la democràcia.

El despertar de l’autoritarisme com a solució per reordenar la societat és donar força als que volen imposar la terra cremada i la democràcia en quelcom volàtil i efímer, en profit del poder dels personalismes.

L’autoritarisme treu poder a les urnes que són la regla bàsica de la convergència   de la societat catalana amb les seves forces polítiques.

L’autoritarisme es basa a atacar polítiques decadents, però sense aportar res per resoldre els conflictes existents. La política de partit no es reconcilia amb la democràcia, de forma que els partits queden en mans de conversos de primera i de darrera hora.

La sentència del procés del 14 d’octubre de 2019 va significar l’entrada de la política en la justícia, però només va demostrar fins on podia arribar l’hostilitat de l’Estat contra l’independentisme democràtic. Criminalitzar política i capdavanters no va ser cap solució, per què les reivindicacions catalanes seguien vives.

S’ha dit que la sentència del procés fou un acte de venjança que exclou la democràcia. Ho van manifestar els condemnats al Diari el Punt Avui el 15 d’octubre. De fet, els condemnats ja ho havien sigut prèviament en declaracions dels polítics espanyols.

La sentència va ser també un clar símptoma de la crisi política espanyola, de la lluita de l’Estat espanyol identitari i monàrquic contra el poble català republicà. Catalunya es va instal·lar clarament més lluny d’Espanya que mai, de forma irrecuperable.

La sentència va obrir la porta a l’autoritarisme que amb el seu partit més significatiu va participar com acusador particular en el procés judicial. L’èxit fou per l’activitat repressora  basada en la injustícia. Teníem nova dictadura encoberta amb cobertura judicial i es preparava la gran infàmia contra Catalunya.

Catalunya va acabar optant per la república democràtica com a solució a la crisi, per la qual cosa era necessària una negociació i força diàleg entre governs. Però tant s’ha dit que ara el govern de l’Estat no vol negociar ni proposar res. No hi ha voluntat de diàleg  amb Catalunya a Espanya.

Espanya no és una democràcia plena com diuen des del govern. És una democràcia insensible i fallida pel seu  afany de protegir la monarquia imposada pel dictador amb la seva llei de successió de 1969. A la Corona se l’ha dotat de prestigi i un vigorós Codi Penal el protegeix.

Autoritarisme, violència legal i repressió, defensant la unitat d’Espanya i la legitimitat monàrquica  és el llegat que ha fet seu el president socialista Pedro Sánchez, generant confusió i mantenint viva la crisi política amb Catalunya. No estranyi l’ascens polític de l’autoritarisme en els partits radicals de la dreta.