Catalunya fa nosa

No han trigat gaire en fer-se realitat les previsions de que el PP s’ha proposat anorrear Catalunya fins destruir-la. Els catalans som persones humanes, amb virtuts i defectes com tothom, però gent treballadora, oberta a les aportacions de progrés, la creació de riquesa, la creació cultural i científica, respectuosa amb les altres persones residents i treballant a Catalunya.

Tant les candidates a dirigir el PP, Senyores Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal aposten en les seves campanyes per il·legalitzar els partits independentistes. Per això disposen de la llei de partits polítics de 2002 que preveu situacions en les que es pot interpretar extensivament si convé que aquests partits volen intimidar, fomenten la violència, fomentar el desordre, privar de la llibertat d’opinar, vulnerar els principis democràtics i perseguir deteriorar o destruir el règim de llibertats, impossibilitar o eliminar el sistema democràtic amb l’exclusió i persecució de persones per raó de la seva ideologia.

La iniciativa o passa per el Congreso de los Diputados o per el Senat que impulsarien el Govern de l’Estat a donar estat judicial a l’acord, o per el Ministeri Fiscal, amb intervenció judicial obligada per analitzar i decidir la concurrència de la il·legalitat. El resultat pot ser tant la dissolució com la suspensió del partit polític qüestionat, en el nostre cas els declarats independentistes. Raons sempre hi seran als ulls dels qui no estimen Catalunya ni l’esforç dels catalans per fer, junts amb Euskalerría, de motor econòmic del Regne d’Espanya.

Manifestar-se a Espanya contra Catalunya i les línies polítiques catalanes sembla que doni força i capacitat electoral als partits “nacionales”. Dretes i esquerres espanyoles acaben per posar-se d’acord per donar compliment a aquest objectiu de destrucció i esborrat històric. Ha tornat de la mà dels socialistes espanyols el negacionisme a les reivindicacions catalanes un mes desprès de la Moció de censura del president M. Rajoy amb el recolzament de PEDcat i ERC. Dona la sensació de que Catalunya fa nosa als objectius imperials del PP i C’s, i el català ha de ser tractat com un dialecte en desaparició.

No hem volgut reconèixer que ha fet molt de mal a Catalunya durant aquesta 40 anys transcorreguts en democràcia indefinida, un seguit de lideratges excloents i exclusius o pactistes amb El Regne d’Espanya, però sempre egocèntrics, des de la dreta clàssica catalana, en ocasions intolerant i impertinent amb els contraris, fins al socialisme burgés de carnet que hem viscut en el poder i en la tramitació parlamentària, tots amb sentit gregari de les llistes elegides i grisor política. La grisor ha restat intel·ligència a l’hora de fer. I seguim necessitant intel·ligència i habilitat.

Han perjudicat més a la democràcia aquestes actituds de molts polítics que les protestes laborals, les manifestacions i les vagues reivindicatives, aturant també la producció a les empreses que tracten abusivament la seva plantilla laboral. Els treballadors han defensat i defensen amb més habilitat que molts polítics el dret a rebre salaris dignes i condicions laborals pactades respectuoses i estables. La lluita contra la precarietat i els baixos salaris exigeixen amb urgència un pla de xoc que sembla no arribar ni tant sols de manera improvisada.

Catalunya i els catalans fem nosa a la pàtria constitucional que va inventar l’ex president José María Aznar. Els catalans som gent estranya que no té afició per les curses de braus, però si per la natura, el coneixement i els avenços científics, viure bé i saber gaudir dels bens amb racionalitat i seny, conservant els patrimonis al màxim en lloc de disseminar-los i trossejar-los a l’hora de la mort.

Catalunya és quelcom més que el que encara en diuen el Principat. Ens falta el Rosselló perdut amb el Tractat dels Pirineus. Ens falten Sardenya i Nàpols perdudes amb els Tractats d’Utrecht. Ens falten les Illes Balears i el Regne de València i altres territoris. Catalunya fou el primer país europeu a ser trossejat per destruir la seva empenta i beneficiar que el Duc d’Anjou es convertís en el Rei Felip V, Rei, Duc i Senyor de tots els territoris confederats que constituïen Catalunya, eren i són Catalunya.

Però malgrat tots els esforços esmerçats per l’Estat espanyol, no van aconseguir l’objectiu final de fer desaparèixer Catalunya de la història. Catalunya segueix dempeus quatre segles desprès de les desfetes militars i polítiques, amb la seva llengua, cultura i esperit d’iniciativa i risc empresarial que la identifiquen internacionalment, amb el seu tarannà liberal, democràtic i respectuós amb els drets de tots els que viuen, treballen i fan Catalunya, integrats voluntàriament en les tradicions i costums d’aquest poble mil·lenari.

Fotografia per Ok Apartment – Attribution 2.0 Generic (CC BY 2.0)