Cada dia més gent tracta la política com una activitat perversa i considera els partits com sectes ideològiques que no condueixen a solucions. Tampoc es veu en els partits dits progressistes la realització de polítiques al servei del millorament de les condicions socials i el diàleg entre comunitats, el respecte a les nacionalitats històriques i fer arribar la justícia als intocables.

Molts han oblidat l’1 d’octubre del 2017 i prefereixen marxar uns dies de vacances en lloc de mobilitzar-se i  demanar un nou referèndum. Tampoc es pregunten si és necessari donat que la independència ja va ser declarada en sessió parlamentària fa cinc anys, però no va ser publicada la declaració al Butlletí Oficial de la Generalitat i no va ser efectiva.

Els partits tradicionals cauen davant els idearis negacionistes de l’extrema dreta involucionista que es van estenent amb una operació incruenta d’absorció de les dretes.   De l’enfrontament dialèctic hem passat a l’insult i el menyspreu. 

Els catalans cada dia som més conscients que, malgrat que han passat molts anys des que va acabar oficialment el govern totalitari a Espanya, seguim sense ser estimats com a poble, segons indica una enquesta d’ESADE feta a finals de l’any 2021. La realitat va més enllà de l’enquesta, ja que Espanya no assumeix ni accepta la voluntat republicana dels catalans. 

Els partits polítics, ara també els catalans, són vistos com a focus de tensió i generen desconfiança. El fet cert és que els  membres d’un partit valoren negativament els altres i mostren polarització ideològica i intransigència  creant un risc per la democràcia. 

De l’enquesta es desprèn que tenim a Catalunya un problema de convivència i que les institucions, malgrat els anys que fa que va caure la dictadura,  no acabem de trobar la via d’entesa social i de concòrdia entre gent diferent, tots ciutadans de Catalunya. L’extrema dreta té molt d’interès en què segueixi trencada la convivència. És el seu calador de vots. Saben que poden destruir Catalunya legalment si arriben al poder de l’Estat amb el PP.

Per recuperar una societat en un règim democràtic i viure en democràcia les reformes són importants quan es tracta de facilitar el debat i el diàleg, preservar la feina i anticipar-se   als canvis socials, evitar el discurs del cinisme i trencar les marginalitats.

El que no pot ser és que un electorat voti per tenir un govern d’esquerres i es trobi de sobte amb un govern  que defensa un programa conservador. Aquest fenomen es va produir a França sota el mandat del president Hollande del que Manuel Valls era primer ministre i el resultat ha estat l’esfondrament del partit socialista. A Espanya anem pel mateix camí. 

Però segueix  en discussió el concepte de pàtria, i tot i que per molts és la República basada en els sagrats principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que no tenim a l’actual Constitució espanyola i menys a la forma de governar dels partits espanyols.

El compromís social dels partits progressistes queda en dubte davant el gir contrari als principis tradicionals de l’esquerra. Això explica l’aparició a Alemanya de Die Linke fundat per Oskar Lafontaine i a França del Partit d’Esquerra fundat per Jean Luc Mélenchon que en les darreres eleccions presidencials franceses ha obtingut un 22% dels vots. A España, Podemos segueix aquesta mateixa línia, però segueix essent un partit minoritari.

Espanya ha de canviar de criteri  de cara a les futures relacions amb Catalunya. No pot ser que no es doni importància ni es vulguin solucionar els desequilibris i les polítiques contràries a Catalunya desenvolupades durant segles pels governs espanyols.