Corrents alternatius

Ésser inflexible en qüestió de principis polítics dona mal resultat als republicans que ambicionen els ideals de les llibertats i la justícia, i treballen pel projecte republicà i independentista. Però aquesta realitat no ens ha de dur a renunciar a res.

Les coalicions del passat entre partits catalanistes i les forces polítiques no catalanes, com també crear a Catalunya partits sucursal dels espanyols, han estat sempre un greu error. Lerroux ja en fou una demostració palpable. Ara ho és el PSC vinculat federalment al PSOE.

Un madur Rovira i Virgili, amb la seva Història dels moviments nacionalistes, publicada el 1912, ens trasllada al compromís nacional i a les idees de progrés social.

Aquest compromís va esdevenir el camí per establir l’equilibri intel·lectual entre la cultura elitista de l’estructura social i els nous corrents polítics.

Foren temps del regnat de l’ètica en la política, malgrat les dictadures i la necessitat d’alliberar-se, com ara, de l’aristocràcia política, dels lligams institucionals i dels silencis imposats.

La política catalana exigeix una modernització democràtica, oberta a les classes treballadores i les classes mitjanes allunyades del debat polític per la força del seu ritme de vida, influenciables per la manipulació de l’opinió pública dels mitjans espanyols.

La fidelitat als principis ha d’estar per damunt de l’interès del vot que significa poder. Convergir cap a posicions estratègiques coincidents per l’accés a l’exercici de l’autodeterminació catalana és el gran corrent alternatiu als enfrontaments i les divisions dels partits catalans.

Catalunya disposa d’una cultura que podem dir és antiga i que es defensa per no ser destruïda per gent que la menysprea perquè consideren que no fa nació. Les temptatives d’implantar una cultura diferent i absorbent no han aconseguit rebaixar la dignitat del poble català.

Part d’Espanya es mou encara en l’antihistòria posant dificultats a la presència internacional de Catalunya. Aquesta Espanya no vol posar-se a debatre com reformar una Constitució que ha quedat petita i obsoleta en molts aspectes, a més de representar ideologies nascudes en el centralisme que no entén, per tant, dels drets dels pobles a la seva identitat.

Contra la crispació catalanofòbica de personatges socialistes com Felipe González, Alfonso Guerra, José Borrell, Lambán, Susana Díaz, García Page, Bono i Ibarra, els fundadors de Cs, els de UPyD, i les ministres en funcions que tampoc volen sentir parlar d’autodeterminació, cal recordar-los que la solidaritat també està en el respecte a les conviccions honestes i el fet nacional català, que és indiscutible, excepte per a qui interessadament no el vol reconèixer.

Parlen ara a Madrid de l’existència d’un conflicte polític. Sortosament que s’adonen que el conflicte existeix des que Espanya s’ha negat a admetre els drets dels catalans al ple autogovern. I no és cosa d’ahir, sinó que això ja ve de segles.

El tancament del govern espanyol al diàleg amb Catalunya ha sigut la regla general, amb l’excepció de l’Estatut de 1979, que va facilitar la política del peix al cove. Menys encara van servir el Pacte del Majestic i les aparents bones relacions PP-CiU durant anys. L’important era tenir quiets i callats els catalans. La corrupció fou un bon remei.

Catalunya ha despertat amb l’autoafirmació i el nacionalisme no agressiu, el sentiment de pertinença a un grup nacional amb identitat definida, amb visió de futur republicà, però sense nostàlgies del passat. No es tracta de recuperar el passat sinó d’albirar el futur i seguir amb l’autodeterminació cultural.

L’expansió de la cultura catalana al món, malgrat l’abandó i les dificultats posades per l’Estat, és la demostració d’una renaixença universal i forma part de la pluralitat de les cultures.

Costums, estil de vida, forma de ser tolerant, llengua, cultura, vida social i dret particular que no necessiten imitacions, són components d’una societat alternativa de la qual els catalans se senten orgullosos.