EL CAMÍ DEL FUTUR

Catalunya no accepta la submissió i hegemonia de l’estat espanyol ni la degradació del fet nacional català, que va suposar la sentència del TC del 2010, que va llançar un milió i mig de persones al carrer reclamant la independència.

El dret de Catalunya a l’autodeterminació el va aprovar el Parlament el 1989 i la declaració la va reiterar el 1998. Però aquest dret no existeix perquè ho digués el Parlament, sinó que és un dret reconegut per les Nacions Unides i el Dret internacional.

L’acte de desobediència civil i d’afirmació catalana de l’1 d’octubre 2017 va desencadenar el conflicte en el punt més àlgid fins que Mariano Rajoy es va autoproclamar president de la generalitat el 27 d’octubre, destituint el president Carles Puigdemont.

Lamentablement, la Unió Europea es va posar al marge del conflicte considerant-lo un afer intern de l’estat espanyol, l’Alt Comissariat de l’OSCE per les Minories Nacionals va restar inactiu com també es va inhibir el Comissariat de drets humans de les nacions Unides.

L’objectiu d’assolir la independència per la via democràtica és un camí que exigeix diàleg i negociació, ja que cal no oblidar que el 1978 la Constitució es va fer per impedir la fugida de territoris i, per tant, no es va avançar en el reconeixement dels drets de Catalunya. Es va quedar tot en un simple reformisme, creant-se per Martin Villa a Catalunya amb les cases regionals trinxeres pro espanyoles, la divisió i enfrontament social provocat per l’operació espanyolista seguida per Ciutadans, en lloc de fomentar la vida constructiva de la diversitat existent a Catalunya. Un dels eixos va ser la lluita contra l’ús de la llengua catalana.

Es va voler imposar a Catalunya una societat uniforme i unificada a través de la llei i la Justícia a falta de diàleg polític, rebutjant la voluntat popular dels catalans lliurement expressada a les urnes.

En plena crisis social es va arribar a dir que només els rics volien la independència, per fer-se més rics i seguir dominant la societat, mentre altres volien capgirar-ho tot i conquerir el poder. En cap cas es va parlar de cooperació social ni de societat fraterna i solidària.

La sentència condemnatòria per sedició del 2019 contra els polítics catalans no va fer més que permetre constatar que l’única resposta vàlida era la reivindicació independentista unida a la transformació social, essent inexistents les solucions harmòniques davant la indignitat autoritària del règim espanyol envers Catalunya.

Amb la sentència del 2019, va quedar clar que a Espanya perdia legitimitat la llei davant el dret i l’equitat i el dret internacional. S’intuïa una involució cap a una dictadura coherent amb el vell somni del poder hegemònic de l’Estat i el no reconeixement dels pobles de llengua i cultura no castellana. Vam veure reaparèixer actituds reaccionàries d’ultradreta fomentant la divisió social, aprofitant la seva presència parlamentària per torpedinar i fer fracassar la legislatura catalana.

Existeixen al govern espanyol propostes sense futur i projectes sense contingut, no facilitant el desenvolupament, i permetent que continuï l’Espanya dels privilegis, el poder dominant i la intolerància. A més de les mostres d’odi anticatalà i venjança per l’atreviment de posar en qüestió la unitat de la pàtria única espanyola.

L’hostilitat de la dreta hispànica contra Catalunya que no dissimulen gens ni en sessió parlamentària a les Corts Generals ens aconsella canviar de destinació per poder viure una democràcia que ens doni una vida millor.

Ara sabem també que pertany a la democràcia crear els ideals que ens han de permetre allunyar-nos de la dictadura encara existent que va implantar una monarquia a mida aprofitant les estratègies insuficients del republicanisme i de l’independentisme català.

El compromís dels catalans ha de ser de reconstrucció nacional creant i impulsant una identitat republicana i la defensa de la identitat catalana sense cap mena d’agressivitat contra ningú, com deia Heribert Barrera el 1983 afirmant a més que cap llei no pot negar el que és un fet.