Enderrocar El Valle de los Caídos

Franco y la guerra Civil han sigut temes tractats en nombrosos estudis i treballs històrics i polítics. Des de Hugh Thomas a Pablo Castellano i Santiago Carrillo, s’ha escrit sobre l’Espanya humiliada i la insuportable persistència del règim fins la mort del dictador.

Ningú creu avui, excepte els seus partidaris, en la legitimitat de l’alçament militar del general Francisco Franco contra la República. Caldrà, però separar la figura militar del dictador i analitzar amb fredor i objectivitat els seus èxits i fracassos militars, separant-los de la carnisseria organitzada que va fer esclatar a Espànya.

A la mort de Franco, com deia Pablo Castellano, es va buscar una sortida no traumàtica, com deia Pablo Castellano en el seu llibre Yo sí me acuerdo (Ediciones Temas de Hoy, Madrid 1994), . Però ningú es va plantejar obertament la demolició del monument mortuori que Franco s’havia fet construir a l’anomenada Vall dels caiguts, explotant la vida dels presoners republicans.

El mausoleu de qui es creia per damunt de tots, és un fossar col·lectiu en forma de Basílica construïda foradant la muntanya que fou consagrada per la Església Catòlica. Franco va posar en mans de l’església el seu futur un cop traspassat. Al bell mig de l’església es troben les tombes de Franco i el fundador de Falange Española José Antonio Primo de Rivera afusellat a Alacant que comparteixen la terra sagrada de la mort.

Els presoners foren obligats obligats a ser treballadors voluntaris. Molts d’ells van morir, per malaltia o per accidents durant les obres i no consta que Franco assistís a cap funeral pels presoners morts durant la construcció de la Basílica Mausoleu, convertits obrers forçats.

Els obrers morts al “Valle de los Caídos” eren els vençuts i per Franco no mereixien cap consideració ni ells ni els seus familiars, no se’ls considerava com persones. Tampoc la va tenir amb els condemnats pel Judici de Burgos ni per en Puig i Antich. Era una forma de fer neteja, complementària a la que la falange havia fet afusellant republicans, retirant símbols republicans a carrers i cementiris, senyeres als ajuntaments catalans i prohibint tota parla i enterrament català.

Franco que havia iniciat una llarga i sagnant guerra civil, va aconseguir fracturar la societat espanyola. Va fer la guerra contra la República, les esquerres i Catalunya. VA llençar tota Espanya contra Catalunya i el Euskalerria.

Un cop ocupada Catalunya, la falange li va fer la feina bruta d’esborrat del passat democràtic i afirmació totalitària. El seu Estat totalitari amb la denominació traduïda com democràcia orgànica, es va mantenir gràcies a la repressió i el mirar a una altra banda per part de les potències dominants.

El temps de la clandestinitat només permetia circular informacions, pensar en la lluita contra el règim i conspirar en petits cercles en la construcció d’un futur diferent. Però no es plantejava per les forces democràtiques clandestines, com a primer pas, fer desaparèixer el símbol permanent del franquisme i el monument d’exaltació de la seva tasca.

La Llei de la Memòria Històrica ha permès recuperar una part dels afusellats que encara es troben en cunetes i fosses comunes de cementiris com s’acaba de saber a Paterna.

També s’han tret alguns petits monuments al franquisme, alguna que altra estàtua de Franco a cavall a les grans ciutats, i també rètols i símbols franquistes, a més del jou i les fletxes símbol de falange espanyola obligatori a pobles i ciutats.

Franco mai ha passat indiferent. L’hem arrossegat amb la monarquia que ell va crear i va presidir el seu enterrament a la Basílica de la Vall. L’hem arrossegat durant la anomenada transició a la democràcia. I ara que els socialistes parlen d’una democràcia madura on tenim una democràcia tutelada i vulnerable, Franco segueix essent el gran punt de referència de la política.

Ara el govern espanyol ha decidit fer l’exhumació de les despulles de Franco i convertir el lloc en un memorial per a tots els morts durant la guerra civil.

Òbviament és un primer pas per defensa de la dignitat democràtica. Però la dignitat exigeix molt més que un simple trasllat de despulles. No es tracta de convertir l’exhumació de Franco en una operació de marketing polític quan les enquestes demostren un cert desinterès en la operació prevista en el Reial Decret-Llei 10/2018, de 24 d’agost.  Seria un greu error i una traïció a la dignitat democràtica canviar-li el sentit i la finalitat a l’acte.

La Basílica és una mostra de la servitud de l’església catòlica a la creuada que recolzar i la benedicció de la seva política cruel amb els vençuts i humiliats. El Mausoleu exalta, amb la Fundació Francisco Franco, la memòria del dictador i una forma de Estat que, pel que veiem encara té seguidors també dins de l’exèrcit. El Concordat és evident que algunes avantatges i beneficis va atorgar al poder de l’església a Espanya, mentre s’anaven buidant de fidels els temples.

Ens sembla convenient i oportú que es comenci a restaurar la dignitat democràtica amb la retirada de les despulles del dictador del seu Mausoleu. Més endavant caldrà decidir la demolició de la Basílica i tornar a les seves famílies els republicans perduts en els seus ossaris i columbaris.

També exigeix la restauració de la dignitat democràtica, la dissolució de la Fundació Francisco Franco, per activitats contràries a la democràcia i exaltació de la dictadura.

Caldrà recordar al nou govern socialista que enderrocar el Mausoleu del dictador i la violència del seu règim és tant prioritari com la exhumació de les seves despulles.

També s’hauria de fer una nova llei sobre la recuperació de la dignitat democràtica que, ordenant tota les pràctiques que aconsella la defensa de la forma de vida democràtica impedeixi tota operativa política als radicals de la reacció antidemocràtica i a la defensa subliminar de les intencions i activitats violentes, declarant les il·legalitats necessàries.

Ha de quedar clar que ni la Llei de 2007 dita de la Memòria Històrica, ni el Reial decret autoritzat per el propi Rei Felip VI, al que alguns taxen de covard, són suficients per restaurar la malmesa dignitat de la democràcia i les seves institucions, fins ara tolerants amb el culte al passat dictatorial.

Pau Miserachs
President