Hostilitat política

 

Ha quedat clar que el règim autonòmic no ha resolt els drets nacionals del poble català. També ha quedat clar que la Constitució de 1978 no reconeix la nació catalana, malgrat parlar de nacionalitats històriques.

La LOAPA de 1982 va demostrar fins a quin punt dreta i esquerra espanyola estaven disposades a buidar de contingut el règim autonòmic català. L’Estat va mostrar sempre una aparença de democràcia que s’ha quedat en aparença. L’hostilitat segueix.

La naturalesa autoritària de l’Estat espanyol, poc dissimulada, s’ha fet palesa amb la reacció seguida després de la convocatòria del referèndum d’autodeterminació a Catalunya. La violència i hostilitat verbal manifestada per les forces de l’ordre el dia 1 d’octubre fou l’avançament de com es produiria la repressió.

Seguint amb el rol assignat per l’Estat de la política d’exclusió de Catalunya dels sectors estratègics i dificultats dels diputats republicans al Congrés per assistir a les sessions sobre secrets oficials, és evident que es va provocar una pèrdua del poder financer i industrial de Catalunya. Es tractava d’afeblir la capacitat d’adaptació de Catalunya a la competència del mercat europeu i el global.

Encara no s’han apagat les brases del fals miracle econòmic espanyol que va donar lloc a més de quatre milions d’aturats. És va voler fer creure que eren dels països més beneficats de la Unió Europea. Les bombolles financeres van fer la seva feina de la “febre de l’or”. Però l’or es va difuminar sota una crisi que encara no ha acabat.

Espanya és l’únic país europeu, com recorda Josep Pinyol en el seu Declaració unilateral d’independència, en què el feixisme implantat pel règim franquista no ha sigut derrotat militarment, i aquesta veritat pesa en la nostra història.

Durant molts anys un militar fou el cap d’estat, i no es va poder començar a desenvolupar una democràcia formal fins a la seva mort. Però la manca de ruptura amb el passat i el confiar el naixement de la democràcia de 1977 a servidors de la dictadura, va facilitar la creació d’una Constitució que no permetia mirar més enllà de la legalitat franquista. Tot era no provocar els uniformats.

La Constitució de 1978 es convertí en font de legitimitat intocable i intangible. Quaranta anys després de la seva promulgació, ningú es proposa seriosament modificar-la obrint-la a l’evolució del dret i de les democràcies. Negada legalment l’existència de Catalunya, seguia viva la tesi de cap pacte amb Catalunya.

És cert que s’ha volgut fer fracassar tota la legislació catalana. També la llei de la memòria històrica. Moral i política han viscut dissociades, i la situació no ha canviat. Catalunya segueix sent una província més d’Espanya.

Els catalans sabem que no ens podem refiar del govern de l’Estat, que ens vol mantenir en un estat de submissió a la monarquia creada per la dictadura i ha perdut la seva vocació republicana.

L’espanyolisme ranci sap que Catalunya està en situació de no retorn, en el mateix moment en què la catalanofòbia és argument electoral a qualsevol regió espanyola. A la nova oligarquia econòmica i política li convé que Catalunya sigui l’objectiu de la irritació espanyola. Poc importa la indignació catalana.

El conflicte no s’apaga amb represàlies ni atemorint la població amb penes de presó per voler-se expressar democràticament. Catalunya ha de despertar de l’error dels pactes per no afrontar els reptes polítics. L’hostilitat de l’Estat i els partits espanyols no té res a fer a Catalunya.

Font: elpuntavui
Fotografia: flickr