IMPLANTAR LA DEMOCRÀCIA NOMÉS VA SER UN PRIMER PAS

Els partits que s’oposaven al règim franquista, abraçant el realisme, un cop el nou rei va jurar fidelitat a les lleis, van canviar d’opinió i es van precipitar a posar-se a col·laborar per aixecar el mur de la intolerància. Per buscar un futur constitucional, sense plantejar-se els grans partits portar a discussió i referèndum previ si la forma d’Estat havia de ser monarquia o república. Així va ser possible la legalització del Partit Comunista i el retorn de l’exili del president de la Generalitat Josep Tarradellas.

Els nous partits a partir de l’inici de la transició cap a la democràcia no van poder dissimular que la majoria dels nous dirigents de les esquerres eren d’extracció social de famílies benestants. Feia la sensació que la burgesia industrial i financera havia decidit remodelat les ideologies a conveniència dels seus interessos. Però en realitat el que es va produir va ser la rebel·lia del jovent.

El tema fonamental era promoure el canvi de les estructures polítiques per arribar a una democràcia sense oligarquies ni corrupció organitzada a l’administració pública. També es volia evitar la irrupció d’unes esquerres permanentment presents en la lluita antifranquista, amb vocació majoritària en una democràcia.

Tota la lluita del període reformista es va orientar a impedir que seguís imperant el passat que representava el poder oligàrquic i autoritari dels servidors de la dictadura, contraris a tota evolució i transformació del règim cap a una democràcia europea.

Es volia un nou estat durable per conduir el poble a un Estat democràtic, no una nova realitat dirigida des del nou poder evolucionista que a més exonerava totes les males i fetes anteriors amb una amnistia. Però es va cometre l’error de mantenir il·legal Esquerra Republicana de Catalunya per què no reconeixia la monarquia heretada del franquisme i volia un referèndum perquè el poble decidís si el futur havia de ser monarquia o república. L’objectiu inicial dels evolucionistes era protegir la Corona i evitar veus discordants. No volien que el poble pensés en la possibilitat de tornar a tenir República.

Tota la pugna doncs estava en la supervivència del passat polític en el nou Estat que es volia restaurar, dins de la via de la monarquia parlamentària. El funcionariat no estava disposat a perdre privilegis.

Aquestes idees és evident que significaven la impossibilitat d’una convivència pacífica entre els sectors tradicionalment enfrontats. Es parlava de llibertat, però l’inici no despertava confiança. La monarquia al cap dels anys ha confirmat que va abusar descaradament dels privilegis de la immunitat.

Les declaracions d’intencions del primer govern de la transició que capitanejava Adolfo Suárez, exhome del Movimiento Nacional designat pel rei com a president de govern, no donaven peu a una homologació del canvi per què faltaven les organitzacions polítiques que havien obtingut homologació amb les organitzacions polítiques europees a la cerca d’una nova legitimitat democràtica.

El capital financer i els grans patrons empresarials no es van quedar a l’expectativa, però no van renunciar a deixar de controlar el sistema econòmic en funció dels seus interessos exclusius., de manera que la democràcia que venia no interferís en el procés de producció i les relacions laborals. Sabien que els partits necessitarien suport econòmic.

Però la democràcia que venia no era simplement política, per fer lleis per construir una nova legalitat, ja que s’havia d’acabar amb urgència amb l’Estat corrupte i oligàrquic que es va desenvolupar sota la dictadura.

Però la democràcia política no va acabar amb la corrupció i els favoritismes. Alguns partits es van convertir en nous vehicles d’operacions il·legals. La recent condemna del tresorer del PP i del mateix Partit Popular per blanquejar diner negre és una mostra.

La ciutadania va veure aquell 1977 com es va dur a terme la combinació d’introduir en l’estructura autoritària de l’Estat un esquema parlamentari i unes llibertats i drets reconeguts en els Pactes internacionals de Drets Civils i Polítics, Socials, Econòmics i Culturals de les Nacions Unides, fets a Nova York el 1966 i ratificats pel Regne d’Espanya el 1977 que forçosament condicionarien la Constitució i el futur polític.

La lluita es va concentrar en treure el poder de l’administració pública del control de la classe franquista, que feia veure que abjurava del seu passat i ideologia, mentre els demòcrates es quedaven amb la retòrica parlamentària d’intentar transformar institucions, actituds i legislació política i social, fins a aconseguir que la normalitat política passés per un Parlament.

Al Parlament espanyol s’hi han alternat dretes i esquerres des de la promulgació de la Constitució de 1978. Avui la relació de forces ha canviat per què cap aconsegueix obtenir majoria parlamentària i són necessaris governs de coalició.

De totes les maneres l’evolució cap al nou règim va ser acompanyada d’una farsa de promoció de partits i sigles que van aprofitar l’obertura reformista de la premsa i els mitjans públics controlats per l’anterior règim. La tolerància aquests mitjans la van aconseguir a canvi de la promoció de sigles i partits davant l’opinió pública.

L’objectiu i les traves viscudes, però, per a la construcció d’un Estat democràtic i modern, van demostrar de fet que l’objectiu era correcte, si bé insuficient, doncs la democràcia no ha arribat a la societat al nivell de desenvolupament que s’esperava.

Els partits minoritaris no han trobat l’oportunitat de fer-se valer davant l’Estat central fins que s’ha produït la necessitat del seu vot favorable a les propostes governamentals. És la política de pactes i de diàleg que un sector del govern català confia condueixi obertament al reconeixement del dret a l’autodeterminació i l’amnistia dels independentistes represaliats.