L’Estat no és el poble

Un dels punt que preocupen de l’actual Constitució espanyola és la consideració del poble com a element que es presenta com decisori de la orientació política, però sotmès  a una funció de l’estat que no s’acaba d’aclarir si és el mateix que els poders públics, l’administració, el govern quan s’examinen les facultats constitucionals que s’atorguen a la monarquia.

L’article 66 de la Constitució de 1978 declara que les Corts Generals representen el poble espanyol. És l’únic article que es refereix al poble que defineix com “espanyol”. En cap cas es parla del poble català, de manera que la Constitució considera els catalans com espanyols.

De fet la Constitució, en el seu primer article,  només reconeix Espanya convertida en Estat, assignant la “sobirania nacional” al poble espanyol, del que diu emanen els  poders de l’Estat. I el poble espanyol apareix com un conjunt del que no aclareix la seva diversitat excepte en la disposició addicional primera i la transitòria quarta referides exclusivament al País Basc i Navarra.

Però l’essencial de la Constitució és la noció d’Espanya com a Estat, no com a poble. L’Estat transmet la idea de poder i de força coactiva per implantar les decisions de les seves institucions. Per tant el poble sembla ésser considerat com col·lectiu en situació d’administrat mentre no es pronuncia en eleccions convocades.

Tres conceptes pugnen en la Constitució: Estat, poders públics i poble. La menció de l’Estat la trobarem a nombrosos articles: l’1, l’11.2, el 56.1, el 94, el 137 (Títol VIII) i el 150. Però de la lectura es pot deduir que poders públics, Estat i administració són la mateixa cosa. Els poders públics formen part de l’Estat i depenen de l’estat.

De fet, el rei es definit com el cap de l’Estat, com a símbol de la seva unitat i permanència. També és el responsable constitucional del  funcionament dels poders públics, la qual cosa confirma el plantejament anterior. L’Estat és a la vegada guardià i servidor dels drets humans que va reconeixent al llarg de la Constitució.

L’article 9 i el 43 parlen de poders públics, el 103 d’administració, el 30.1 de la defensa d’Espanya i el 117 del Poder Judicial. El Govern apareix  dins de l’estat com a titular de la iniciativa dels pressupostos, i capacitat legislativa.

L’Estat és per tant poder, facultat de governar, conjunt del cos polític i absorbeix  els Governs i els representants polítics. També és l’administració dirigida pel Govern i el garant del principi de legalitat. En cas negatiu seria un règim injust per tolerar l’absolutisme. El poble amb aquesta Constitució queda obligat a obeir i respectar les normes de l’Estat i els poders públics.

L’Estat per tant, també es troba a les col·lectivitats territorials, de manera que l’Estat és omnipresent en pràcticament totes les parcel·les de la vida socials. Però la seva funció és garantir al ciutadà la llibertat necessària per desenvolupar la vida

Es coneix l’Estat absolutista, que es configura com la organització adoptada per els reis catòlics que creen una monarquia autoritària, defensora de la uniformitat i la unitat territorial.  Aquest Estat es legitima ell mateix per l’ús de la força contra els propis ciutadans, doncs l’Estat també assumeix la facultat de regular la convivència humana. És el mateix que va produir-se amb els Estats totalitaris.

Amb les democràcies apareix, sobretot després de la creació de les Nacions Unides, l’Estat democràtic i social de dret amb finalitats socials i redistributives, doncs organitza la expansió progressiva dels serveis socials, treballa per evitar les crisis amb una política d’ocupació i reducció de l’atur. Aquest Estat és el que ha disparat l’augment de la despesa pública i els serveis socioeconòmics de salut, educació i habitatge, ocupació, jubilació i atenció a la dependència per assolir la societat del benestar. L’Estat ha de servir d’aquesta manera el Bé comú i no ser instrument d’ús partidista o sectari.

El primer problema de la Constitució, a més de que genera     insatisfacció als pobles que no se senten espanyols, és la implantació com a forma d’Estat d’un règim monàrquic barrejat amb un règim parlamentari, sense haver donat la oportunitat al poble de triar entre Monarquia o República, tenint en compte que la II República espanyola fou destruïda per una guerra civil iniciada per les dreta conservadora aliada amb militars desafectes.

D’altra banda, pel que fa a Catalunya, el rei no ha estat a l’alçada de les expectatives de llibertat nacional a la que aspiraven els catalans, donant força a la via repressiva, com va fer el rei Felip VI el 3 d’octubre de 2017. Es van perdre els valors humans, el respecte a la diversitat i la protecció obligada de les minories socials com la catalana.

Establir una estructura jeràrquica s’entén en una organització administrativa, militar i també judicial. Però quan de Parlament es tracta, dels drets dels representants polítics, del mateix govern i dels ciutadans coneguts avui com “poble espanyol” no es pot fer l’assimilació a parts integrants de l’Estat. L’Estat és la macroestructura dels poders públics i són conceptes que es confonen.

L’Estat, els poders públics no disposen de sobirania per dictar normes. És el Parlament en tot que representant del poble, el que no exclou que el poble pugui legislar també per via de referèndum o consulta.

Podem concloure que a Constitució confon poders, administració, símbols, administració i Estat, convertint el text legal en una mena de codi que no acaba d’aclarir si les normes internacionals, els tractats i la Carta fundacional les resolucions de les Nacions Unides, com també les declaracions de drets humans i fonamentals de les Nacions Unides, el Consell d’Europa i la Unió Europea que són d’aplicació per damunt del dret espanyol i la mateixa Constitució, tal com estableix l’article 96.1 amb relació amb el 10.2 de la mateixa.

Una reforma constitucional adaptant la norma a la realitat social del segle XXI exigeix definir clarament què és Espanya, si reconeix o no clarament les diferent nacions que existeixen en el seu territori, i expressament el dret a l’autodeterminació, separació de la política parlamentaria i de govern de l’Estat i  l’administració. Doncs si es nega aquest dret s’estaia infringint els tractats que el reconeixen i la mateixa Carta fundacional de les Nacions Unides publicada en el BOE del 16 de novembre de 1990.

La Constitució, que sembla la llei reguladora els poders públics,  li nega aparentment a Catalunya recobrar la seva sobirania, però l’entrada del dret internacional com a dret intern de l’Estat espanyol obre un dubte seriós sobre la política actual d’Estat envers  la nació catalana.

El problema segueix essent el mateix: l’Estat no és el poble. El que compten són els poders públics i els representants polítics que s’acaben integrant a l’Estat, de manera que és l’Estat la peça clau per decidir, i promoure o no, el desenvolupament de les llibertats i drets socials del poble.

Pau Miserachs