L’HORA DE L’INDEPENDENTISME

Passa amb l’independentisme el mateix que abans amb el comunisme. Atribuir a l’independentisme com abans al comunisme qualsevol activitat  de grup il·legal afavoreix la propaganda i penetració de l’independentisme entre el jovent.

El que està en realitat en discussió és com conduir l’independentisme a bon port, la interpretació  que convé a la política dels partits  i la mateixa transformació de la política. El tema ara està a saber cap on va la política i on és la societat.

De sempre, la vella societat espanyola formada per  les classes benestants i els terratinents ha fet front a tota política reformadora amb idees progressistes, fins al punt d’aconseguir dretanitzar per raons d’estat el partit socialista que no té gens d’interès en què se sàpiga la veritat sobre l’espionatge del CNI als polítics catalans.

Avui veiem amb el Catalangate i la repressió que segueix contra el procés  la fallida de la democràcia  espanyola com també es va produir fa vuitanta-sis anys la fallida de la república parlamentària de què, a diferència de la situació actual, n’estaven més decebuts les organitzacions sindicals obreres que es van trobar enfront d’un alçament militar.

L’independentisme no pot entrar en fallida per què és l’ànima del poble català, a diferència dels  moviments revolucionaris que no ho són.  A Catalunya els nuclis independentistes que es defineixen entorn d’una perspectiva de signe positiu i que volen una orientació clara i real del govern de la Generalitat   reclamen que es faci política sense hipoteques. Són molts, cada vegada més que no volen morir esperant la independència.

Una certa moderació es detecta a la societat malgrat la divisió entre les dues Espanyes i l’anticatalanisme que han mantingut des del conservadorisme espanyol. Espanya ens presenta un panorama amb força zones d’ombra i un autèntic dèficit industrial i social que en plena inflació per judica més que mai el petit estalviador i les possibilitats de reduir l’atur, mentre cauen econòmicament les classes socials moderades que veuen perdre la seva força de treball.

Els independentistes segueixen essent considerats colpistes i persones indesitjables per la societat espanyola que està ancorada en el 1977 i els seus hereus. Independentista i criminal és concepte homòleg des de la sentència del procés del 14 d’octubre del 1020.

No interessa per trobar la solució als greus problemes que té Catalunya amb Espanya que el procés de radicalització es mantingui en forma durable exacerbant l’opinió pública contra l’independentisme democràtic. 

Interessa una política de progrés social i econòmic que impossibiliti l’esfondrament social, mentre l’Estat es compromet ca controlar el procés de concentració econòmica i la puixança dels grups empresarials contraris als drets sindicals.

Els polítics espanyols i catalans han de convenir que els temps han canviat des del final de la dictadura i no existeixen utopies  o simplement il·lusions, sinó realitats que obliguen a fer-se moltes preguntes que van més enllà de millorar els processos econòmics i la justícia social en les noves relacions  i dimensions internacionals de l’acció econòmica del segle XXI.

En aquesta situació des de l’Estat la qüestió catalana es vol deixar a part. Hi ha respostes que no es volen donar i alguns miren el passat que està en contradicció amb l’actual acceleració de la història ancorada en un règim constitucional caduc com a fruit del passat.

El regne d’Espanya segueix un règim d’inèrcia mental en les relacions amb Catalunya, aliant-se dretes i esquerres contra Catalunya quan convé, com va passar amb el 155 de l’octubre del 2017 i ara al Parlament Europeu per bloquejar una Comissió d’Investigació del Catalangate a la que hi podria participar el mateix eurodiputat Carles Puigdemont. No poden quedar oblidades les inquietuds dels catalans.

Catalunya vol una correlació amb Europa que no li és reconeguda, suportant l’oposició dels partits espanyols al Parlament Europeu a qualsevol proposta favorable al català o als drets dels catalans. A Espanya, a més  pel que anem sentint, no hi ha cap possibilitat de canvi favorable al dret de Catalunya a la independència.

No n’hi ha prou en refusar la violència i la dictadura, mentre a l’hora de la veritat hi ha violència i autoritarisme al poder malmetent la democràcia política. Però el que no pot fer un sistema democràtic és prescindir del poble que té dret a ser consultat en totes les qüestions.

No hem de fer una política  que doni per bones totes les restriccions que ens imposa l’Estat espanyol i hem de fer que el govern espanyol s’adapti a la pressió de l’opinió pública catalana que no vol dir sigui la dels diaris i mitjans radiotelevisius favorables a l’unionisme avui minoritari a Catalunya.

Com a Irlanda i a Escòcia, el camí cap a la independència de Catalunya és el vot majoritari dels partits partidaris de la independència  democràtica. Pot ser el temps que triguem no és el més important. L’important és que els avenços i el traspàs siguin sòlids i sense retrocessos.