L’orgull de persistir

Sorprèn a molts que els catalans ens afanyem a persistir en les nostres demandes democràtiques. Han passat deu anys des de les consultes per la independència que van començar a Arenys de Munt el 2009 i el temps no ha desdibuixat el record d’un començament que no va decebre. Tampoc el 9-N del 2014 ni l’1-O del 2017. El dret a decidir aportat per Artur Mas en la seva etapa de president de la Generalitat, encara dona voltes tot i que el dret a l’autodeterminació va prendre ràpidament el seu lloc el 2010.

La missió de la Generalitat no és únicament preservar l’autogovern com ens recorden l’oligopoli dels mitjans de comunicació, el règim i la monarquia. A la Generalitat correspon tanmateix crear els fonaments i l’estructura de la futura república catalana i fer front a l’ofensiva espanyolista en molts aspectes il·legal.

Ara comencen les reunions de representants catalans per veure d’establir un pacte de no agressió i de defensa col·lectiva, per veure, a més, com forçar la negociació amb un Estat que es creu victoriós aïllant la política catalana i perseguint els dissidents.

Serem a la trobada de Ginebra en els inicis d’una nova Assemblea de Catalunya fundada a l’estranger. Podrem construir un nou marc de lluita política amb els beneficis de la cooperació i la possible concentració en un govern de resistència i contraatac més eficient?

El temps d’espera no és de decepció com alguns pensen. Ara es vol anar de la legalitat institucional a la legalitat nova dins d’un marc polític democràtic, aplicar el dret de rebuig a les lleis que van contra els principis democràtics, desenvolupar la personalitat nacional de Catalunya. El marc inclou, com és natural, el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles constituïts en minoria nacional.

La Diada d’enguany és mostra de dignitat i de memòria dels sacrificis dels defensors de les llibertats catalanes, i cap polític sensat pot pretendre desvirtuar aquesta realitat històrica perseguida durant la dictadura i sota la Constitució de 1978.

Els unionistes anticatalans no poden ignorar que la Diada és el record i l’adhesió de la gent catalana al sacrifici ple de traïcions dels defensors de la llibertat el 1714. La Diada mai no pot ser convertida en la festa banal de la covardia dels traïdors.

L’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, va quedar molt clar que els catalans volien democràcia i recobrar els seus drets. Els anys transcorreguts no ens han fet canviar d’opinió. Molts dels que s’hauran manifestat aquest 11-S han arribat a la conclusió que tenen la possibilitat de construir un nou model polític, impossible de fer coexistir amb el règim actual.

El Parlament de Catalunya i la societat han de poder debatre el seu fur en llibertat en lloc de veure anihilada la seva legitimitat pel dictat de la coherència reaccionària negant tota sobirania. L’Estat no vol arribar a cap acord amb Catalunya en termes polítics, negat el camí de les negociacions i el pacte. Espanya no pot avançar ni fer democràcia sense diàleg i negociació, situant Catalunya només com el primer problema a vèncer.

L’Estat té preses decisions que vol imposar per enterrar la necessitat de trobar una sortida negociada, malgrat que Catalunya aposta per un futur on la societat catalana, dinàmica, plural i diversa, pugui decidir democràticament el seu encaix a Europa, amb independència del partit de govern. L’Estat sap també que el sentiment d’identitat catalana seguirà viu per molt que llanci la llei contra la democràcia, amb la repressió desfermada i el menyspreu dels seus representants polítics republicans.

El futur de Catalunya no el decideix una dictadura de partit únic, ni una monarquia, ni un Estat que ens tracta com estranys, perquè només coneixen la nació espanyola com a pàtria única, ignorant que és el poble amb el seu vot qui decideix.