Minories nacionals

Encara es discuteix com conceptuar les minories nacionals i els drets lingüístics dels pobles. Diverses conferencies europees i mundials s’han esforçat per unificar criteris, començant per Helsinki l’any 1975, la Carta de Paris de 1990 i la Conferència mundial de Viena de 1993.

La Declaració de Durban de 2001 que fou el resultat més visible de la Conferència Mundial contra el Racisme, la Discriminació Racial, la Xenofòbia i les Formes Connexes d’Intolerància, celebrada per les Nacions Unides, va obrir el camí definitiu després de la Resolució de les Nacions Unides 47/135, La Convenció Marc de 1994, del Consell d’Europa, l’article 22 de la Carta Europea de Drets Fonamentals de la Unió Europea, a més de la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries de 5 de novembre de 1995, ratificada per Espanya el 2001.

Aquesta Declaració de Durban, com també la Carta Europea, van instar als Estats  a garantir a totes les persones pertanyent a minories nacionals i lingüístiques que puguin exercir plena i efectivament tots els drets i llibertats fonamentals, sense cap mena de discriminació i en condicions de plena igualtat davant la llei, i a protegir i garantir els Estats els drets d’aquestes persones, sense cap mena d’ingerència.

Durban insta els Estats a garantir que les persones pertanyent a minories nacionals i lingüístiques puguin  exercir plena i efectivament tots els drets i llibertats fonamentals, sense discriminacions i en condicions de plena igualtat davant la llei  i sense cap mena d’ingerències.

També va atacar Durban la intolerància i les discriminacions de les persones  per raó de l’origen nacional.

Durban va reafirmar els principis de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, recordant que tots els éssers humans són iguals en dignitat i en drets. Es posava fre a ls que volien reduir la diversitat cultural i afavorir la unitat cultural sota una altra llengua.

Però el concepte modern de nació  es va intentar fixar en el Conveni Marc europeu, fet a Estrasburg el 1995 (BOE 23 gener 1998),  per la protecció de les minories nacionals dins del camp de la cooperació internacional, sense una definició clara de nacionalitat, malgrat la redacció del seu article primer.

Es parlava en aquest Conveni d’una societat pluralista obligada a respectar la identitat ètnica, cultural, lingüística i religiosa de cada persona pertanyent a una minoria nacional, a més de frenar les condicions per garantir el desenvolupament d’aquesta identitat. No es van considerar però les annexions forçades.

En més d’una ocasió es parlava de vida cultural per englobar el fet de l’existència d’una minoria, essent la cultura un component essencial de la identitat d’aquesta minoria. Aquesta fou una Observació (nº 21) aprovada el 2009 per el Comité de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides.

Segons aquestes afirmacions, també és la llibertat d’expressió un instrument de la manifestació de la voluntat col·lectiva.

D’aquesta manera s’ha produït un buit en el significat del terme minoria nacional, doncs les minories han de acreditar  arrelament en un territori i els demés components definitoris establerts per el dret internacional en la Convenció de Montevideo de 1933.

La Política europea no aporta una interpretació respecte a la consideració i reconeixement de minories nacionals dins del territori. Les Nacions Unides tampoc han  acordat una definició de minoria nacional, doncs és insuficient el fet de les minories lingüístiques.

El Consell d’Europa, en la Recomanació 1201 de 1993 va fixar les minories com grups de persones que resideixen en el territori d’un Estat, mantenint vincles ferms i durables amb aquest Estat, presentat característiques distintives de caràcter ètnic, cultural, religiós i lingüístic, essent formada la minoria per un nombre reduït de  persones, en relació a la població de l’estat o d’una regió del mateix, interessada en preservar la seva identitat, incloses cultura, tradicions, i idioma.

Aquesta Recomanació dona per feta la continuïtat dels vincles i resulta per tant insuficient per resoldre els drets de les comunitats històriques com la Catalana annexionada a la Corona Hispànica per via de la força i contra la voluntat del poble.

Però aquest no és el criteri definitori i definitiu per assignar a un grup de població d’un Estat la denominació de minoria nacional. Doncs també existeixen els components històrics que s’obliden a l’hora de determinar quin es el concepte i quina la definició correcta de minoria nacional.

Ca no oblidar que la mateixa Convenció marc, en concordança amb la Resolució 47/135 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de 18 Desembre 1992, declara que la protecció de les minories nacionals i lingüístiqueses part integrant dels Drets Humans.

Pau Miserachs
President del Grup d’Estudis Polítics