QUÈ NO ES VA FER BÉ?

Publicat a El Republicà, el 3 de setembre de 2021

Judici dels presos polítics catalans

Creure que existia una dicotomia entre la llei i la voluntat popular i que ja n’hi havia prou amb fer lleis al Parlament de Catalunya, parlant dels drets humans, per justificar una legalitat del referèndum, segons Tarin Iglesias, va conduir a l’error de creure que la democràcia a Catalunya es feia amb referèndums i no d’acord amb les normes que no justificaven la seva organització.

Santiago Tarin en el seu En el tsunami catalán (Galàxia Gutembergt 2020), recull l’opinió del fiscal del judici del procés, Emilio Sánchez, que deia que l’estat democràtic és un conjunt d’equilibris contraposats i el seu funcionament permet viure en el sistema de garanties.

El mateix fiscal també deia que no es pot contraposar voluntat popular i estat de dret, partint de la base que en el judici del procés no es jutjava la voluntat popular, referint-se al que creia va ser una arbitrarietat, que és el que va recollir la sentència.

El que estava en discussió era la democràcia espanyola de la Constitució de 1978. I el procés va ser la resposta a posar en qüestió Catalunya aquesta legitimitat de l’Estat de dret espanyol.

La lectura judicial va ser estrictament legal, sense tenir en compte el dret internacional aplicable ni el principi democràtic. Es va perseguir la opinió en contrari a les limitacions constitucionals contingudes en l’afirmació de la unitat d’Espanya, nació única de la Constitució de 1978. No hi havia hagut diàleg polític, només destitucions i repressió.

Tarin Iglesias explica que la Fiscalia es va remuntar a l’Acord per la Transició Nacional establert entre Artur Mas i Oriol Junqueras el 2012 i a les mobilitzacions populars que, com a mesura de pressió, asseguraven els municipis i les entitats socials. Hi veien en aquell acord el germen de tot el procés que desenvoluparia Carles Puigdemont des de la seva presidència de la Generalitat.

L’Estat es fonamentava en el fet que Espanya havia estat reconeguda com a democràcia plena i comptava amb el respatller de la Unió Europea, a diferència dels catalans que no disposaven de suports internacionals i a més havien de lluitar amb la diplomàcia espanyola que tenia instruccions de desfer tota la mitologia catalana.

Catalunya amb la consulta del 1014 i el referèndum del 2017 va atacar frontalment la marca Espanya i això no va ser suficient per guanyar-se les simpaties dels que mai han vist Espanya com un Estat modèlic, ans al contrari, un Estat amb un alt nivell d’atur i colpejada per les diverses crisis que van posar en dubte una economia basada en la bombolla i el creixement artificial va posar en marxa la força del seu poder institucional per reduir al silenci els nous rebels.

Es va arribar a negar l’existència d’un conflicte que afectés la cohesió social catalana i el moviment independentista es va posar a judici, malgrat que el punt de ruptura arrencava de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l’Estatut, que va negar a Catalunya el caràcter de nació i va portar la població a exigir massivament la independència.

Per la Fiscalia i així també ho va veure el Tribunal Suprem en la seva sentència del 2019, hi havia un pla preconcebut com a estratègia per fracturar l’ordre constitucional com a via per proclamar la independència de Catalunya, i va aparèixer la paraula “soscavar” per parlar de la perseguida segregació i separació de Catalunya com a nou Estat.

És veritat que el procés va ser una causa política que s’acabarà decidint al Tribunal Europeu de Drets Humans. Però també és un fracàs de l’estat espanyol que va judicialitzar la política per la via repressiva, empresonant els membres del govern de Catalunya que no havien anat a l’exili.

El judici del procés no va deixar de ser una provocació a les expectatives catalanes, intentant bloquejar possibles noves accions independentistes de successius governs catalans.

Es va arribar a discutir l’autoritat moral dels tribunals espanyols per allunyar-se de les recomanacions del dret europeu pel que fa a la llibertat d’expressió col·lectiva, a més de menystenir el dret internacional sobre l’autodeterminació que justificava i legitimava l’acció política catalana ara a judici.

La declaració Unilateral fou necessària donat que del regne d’Espanya es va manifestar institucionalment de manera reiterada al Congrés dels Diputats i en el govern de l’Estat, monarquia inclosa contra el referèndum d’autodeterminació.

La desobediència catalana no va triomfar, tampoc la consideració de manca d’autoritat moral del Tribunal Constitucional. La desobediència política es va convertir en delicte de sedició i es va afegir la qualificació d’impròpia per arrodonir l’acusació i justificar l’aplicació del Codi Penal.

Es volia justificar la manca de raó de l’independentisme en l’autogovern de que disposa Catalunya, que diuen és superior al que va gaudir en temps passats. Però el que és cert és que, malgrat la sentència del Tribunal Suprem l’independentisme ha guanyat posicions als municipis catalans i al Parlament de Catalunya, és a dir la majoria. Espanya doncs ha perdut, i la voluntat popular torna a estar en joc, disposada a vèncer la violència de l’Estat si s’escau de nou.