Deixar-nos de recolzar en els èxits del passat exigeix més unitat política i menys diferències ideològiques de cara al principal objectiu de la nostra política que és la independència i fer un país cohesionat, però respectant que és plural i divers.

Cada dia és més evident que la política catalana s’ha de renovar per tornar la il·lusió   a un  poble que està perdent la confiança en els seus polítics. El descrèdit estès, també impulsat pels contraris a la independència de Catalunya,  és la forma més senzilla de desfer les il·lusions i les esperances.

A Catalunya, un cop hem vist el que pot significar de negatiu per la causa catalana un possible futur ascens conjunt al poder de l’estat del PP  i VOX, estem obligats a veure què arribem a un moment crític i de més repressió que haurem d’afrontar si no canvien les coses.

La crisi política catalana no té implicació internacional i ens porta a un punt cec, però que  no impedeix   la cerca de solucions per aturar tota involució que se’ns vulgui imposar des d’un nou govern central de l’Estat.

Hi ha hagut uns anys de forta adhesió del poble català a totes les mobilitzacions en favor de la independència. Això no obstant, les mobilitzacions no han orientat un camí ni una possibilitat de desenvolupament de la futurologia catalana imprescindible.

 Ara ens convé un diagnòstic del present per ajudar a pensar en el futur, davant la progressiva extinció de l’ambició de fer país que Catalunya va viure en temps passats quan es creia que seria possible només guanyant eleccions.

L’obligatori confinament a què vam estar sotmesos en els moments més durs de la pandèmia va significar la implementació de silencis i descobrir la fragilitat dels aparells de l’administració. 

La política catalana sense gaire més iniciativa   que la  derivada de les competències d’un Estatut retallat va mostrar una certa insuficiència que ha acabat portant la protesta  del sector sanitari al carrer.

Ara la nova crisi econòmica derivada de la guerra d’Ucraïna que s’avera llarga, amb resistència dels ucraïnesos o sense ens presenta perspectives gens afalagadores. Una de les novetats és que  s’acaba la deslocalització  de la producció de productes tecnològics bàsics com els xips com també del sector alimentari.

Estem en temps reals que ens mostren  totes les deficiències de la nostra societat que es troba a més sotmesa a l’evolució del món digital i de la comunicació en línia, noves eines d’empresa que impulsen una competència que exigeix nous impulsos en tots els sentits.

Les crisis no han impedit ni han d’impedir parlar de ser república. Tampoc han d’impedir que Catalunya rebutgi les propostes d’Estat contràries a debatre el perquè de l’autodeterminació per decidir definitivament la independència i ser república.

Ens cal ara explorar la situació crítica que es pot tornar a produir en el cas de la regressió política a l’Estat i reactivar la consciència de la realitat que hem de superar, obrir nous camins democràtics per la independència, exigir implementar el dret a l’autodeterminació de Catalunya valorat favorablement a les Nacions Unides el 2014.

Han passat quatre llargs anys des de l’1 d’octubre del 2017 i dos des de la sentència del procés. L’indult dels presos, com a succedani de l’amnistia, per l’opinió pública no ha significat més que la temptativa d’un pacte amb el govern socialista espanyol per calmar i dulcificar la situació i les relacions polítiques de Catalunya amb Espanya, ajornant reivindicacions, però sense admetre res del que reclama el poble català. La uniformitat constitucional de l’Estat va contra la diversitat i l’Estat plural.

Ens calen doncs nous objectius com a república que volem ser i no creure en les petites concessions de l’Estat que són clarament interessades per desarmar la resistència catalana a la descatalanització creixent. L’Estat no ha renunciat a desfer l’independentisme català amb les eines que calguin.