Una nit amb Jordi Amat parlant del procés

Jordi Amat, filòleg i escriptor especialitzat en cultura política, estudia i explica el fracàs de la política catalana des de la reforma de l’Estatut, descriu el procés com una suma d’irresponsabilitats, acabat per basar-se en el criteri de que democràcia és també seguretat jurídica.

Jordi Amat va protagonitzar dijous passat una conferència en el Cercle d’Economia de Barcelona i un sopar debat a l’Associació d’amics de la UAB en col·laboració amb la Fundació Catalunya Europa. El tema la situació actual de la política catalana que ell descriu en el seu llibre La confabulació dels irresponsables, editat en català i en castellà per editorial anagrama.

El llibre, de 100 pàgines, per situar el debat, descriu situacions que molts no recordàvem, com és el cas dels advertiments del conegut advocat ja traspassat, Antoni Pedrol Rius dels perills del redactat de la Constitució, criticant el suprem poder del Tribunal Constitucional, conceptuant el projecte constitucional com intrínsecament ambigu, però convertint-se les seves resolucions de fet en un poder constituent.

També va criticar el fet de que la majoria partidista determinava la majoria del Tribunal, la qual cosa deslegitimava el Tribunal. Pedro va descobrir una esquerda que es va demostrar amb la Sentència de l’Estatut de 2006, el 28 de juny de 2010. La situació posava en entredit la divisió de poders propi d’una democràcia.

Amat recorda en el seu llibre que es va produir una alternativa constitucionalista propulsada pels populars que es van apoderar de l’hegemonia de la idea d’Espanya, monopolitzant-la. Van reforçar l’objectiu d’una nova cultura política per combatre l’hegemonia del socialisme, amb una idea nacionalista que no gosava dir el seu nom, assenyala Amat.

El socialisme no va trobar mecanismes de regeneració del seu propi discurs. Xavier Rubert de Ventós i Pasqual Maragall en el llibre De la identitat a la independència van plantejar disjuntives de futur. Fou el moment de Maragall que va batre Pujol, però sense aconseguir produir un diàleg amb els seus interlocutors espanyols.

La reforma de la Constitució, segons Amat, va quedar descartada per impossible com també el federalisme asimètric, en un marc espanyol que havia fet implosió i un PP en plena fase neocon i gairebé antisistema, omplint els carrers amb manifestacions.

La reforma de l’Estatut no va desbloquejar la paràlisi del model territorial. L’Espanya plural de Pasqual Maragall va quedar fora de context per manca de lleialtat compartida. Recordem les retallades a l’Estatut més les que va introduir el Constitucional a recurs del PP. Va començar la desestabilització amb la legislatura Zapatero.

El Pacte del Tinell de 2003, va explicitar que s’assoliria l’aprofundiment l’autogovern amb la reforma de l’Estatut. Però va quedar destruït el mar del consens anterior. En definitiva., ningú va sortir ben parat del procés de reforma. Els més perjudicats foren els socialistes i l’Estatut va facilitar la mobilització de la gent del PP. Va començar la irresponsabilitat si a més tenim en compte les negociacions particular de Artur Mas amb la Moncloa que, en lloc de lleialtat amb el projecte original, va posar en safata el cap de Maragall, amb la benedicció maquiavèl·lica del president del govern i secretari general dels socialistes espanyols, Rodríguez Zapatero.

No va faltar la reacció del PP, activant la mobilització popular espanyolista que també hem viscut aquests darrers temps. El sobiranisme va entrar en o social sortint de lo legal-. De CDC va sortir la campanya del <<No a l’Estatut>>. Però es va celebrar un referèndum el 18 de juny de 2006 amb 2.594.167 votants. La participació fou inferior al 50% del cens, amb menys votants pel si que el 1979 per l’Estatut de 1978. Clarament el projecte no il·lusionava la gent. Però se’l considerava una Constitució paral·lela i el recurs del PP va produir una paràlisi del model territorial.

La Sentencia del 2010 va confirmar les temences i advertiments de Pedrol Rius. Sobre un Tribunal propietat de la partitocracia, mentre CDC iniciava l’operació de refundació ideològica, parlant del <<catalanisme, energia i esperança d’un país millor>>, en conferència dictada per Artur Mas per crear expectatives i pilotar el procés. I com diu Amat, una part de la societat catalana ha interioritzat que la pertinença a Espanya és una rèmora. Va aparèixer el dret a decidir.

El desenllaç el coneixem. Artur Mas deixaria de ser president i Puigdemont va plantejar O referèndum o referèndum. Rajoy va dir que no el permetria. Va començar l’epíleg del procés-. El gener de 2017, Puigdemont i Rajoy es reunien en secret a la Moncloa, diu Amat, i Rajoy va insistir que que no volia ni podia pactar un referèndum. El referèndum, per tant, seria unilateral. Referèndum celebrat contra la decisió del Tribunal Constitucional, destitució de Govern, dissolució del Parlament i aplicació de l’article 155 de la Constitució. Catalunya intervinguda i governada des de Madrid.

Al final del llibre Amat diu La convivència es polaritza entre amics i enemics. Ha saltat pels aires el consens institucional. No importen les raons. Només abans que res i per sobre de tot, importa la victòria. És el fracàs de la política.

En el debat posterior al sopar, Amat va explicar que s’ha seguit una estratègia per desestabilitzar l’Estat. També va afirmar que el concepte del dret a decidir és equívoc. Va preguntar quina fórmula pe tirar endavant un país amb 2 milions partidaris de la independència i 2 milions en contra. De fet Amat ens va introduir en la situació de la intransigència i la intolerància del règim.

Va insistir Amat que es va apostar per la via de la unilateralitat i es va perdre. Fou una derrota política que de fet pagarem tots. Però sosté l’autor que arribarà un dia que tots s’hauran d’entendre. S’han de reconstruir camins de diàleg. La gran afirmació que dona títol a la crònica: <<En lloc d’ara què, ara res>>. També es feia la pre0gunta de com hem arribat fins aquí. Considera Jordi Amat que es va produir una suma d’irresponsabilitats desestabilitzadores que no es va saber resoldre d’una manera constructiva.

Pau Miserachs